Les Rambles plenes de gom a gom, amb prou feines un dia després de la barbàrie terrorista, són la mostra més clara de l’absurditat del terror i la resposta més contundent possible als assassins de Barcelona i Cambrils. Les vides arrabassades no tornaran mai, i les ferides de familiars i amics de les víctimes mai no es tancaran. Aquest és el resultat immensament tràgic de dijous passat. Però el que no aconseguiran mai els fanàtics, el que no estarà mai en el seu balanç, és fer-nos por, canviar els fonaments de les nostres societats a punyalades, aconseguir que renunciem a ser una societat oberta i lliure. La victòria incontestable dels que volem viure i deixar viure davant dels covards plens d’odi, i dels que el fabriquen.

El terrorisme islamista ens ha colpit i ha posat a prova el nostre país, la resilència de la nostra ciutadania, la reacció dels nostres governants i la resposta dels nostres servidors públics. I crec que podem afirmar que, almenys fins ara, 72 hores després de la tragèdia, hem passat el test amb bona nota. Un Govern que des del primer moment ha pres la iniciativa sense veure’s ni aclaparat ni sobrepassat per la situació, que d’altra banda era nova i terrible. Uns serveis públics (Mossos d’Esquadra, serveis d’emergència i sanitaris) que han actuat amb eficàcia, sensibilitat i professionalitat, guanyant-se el reconeixement públic de la gent. I una ciutadania que ha mostrat la seva solidaritat i que ha tret el millor d’ella mateixa, reaccionant fermament – “No tinc por!”- però alhora, molt majoritàriament, evitant caure en la temptació fàcil d’estigmatitzar col·lectius sencers. Menció especial mereixen els Mossos d’Esquadra, un cos policial que ha estat atacat com cap altre, des de dins i des de fora de Catalunya, posant-ne constantment en entredit la seva solvència, limitant-ne deliberadament l’accés a mecanismes essencials de coordinació i d’accés a informació, com hem denunciat des del Parlament Europeu, i que en poques hores s’ha guanyat el reconeixement de tothom. Les imatges de grups de ciutadans aplaudint la seva policia ho diuen tot.

Tot això contrasta amb el paper galdós que ha fet l’estat espanyol en la gestió de la tragèdia. Un president del Gobierno que triga set hores a comparèixer i que, quan finalment ho fa, és després d’una reunió de coordinació d’un operatiu que ni coordina ni lidera, sense el Govern i sense els Mossos. Un Ministre de l’Interior que tarda 48 hores a donar la cara i que, quan finalment ho fa, ha de ser esmenat pels Mossos davant la precipitació del Ministro a l’hora de donar per desarticulada la cèl·lula terrorista. Un ministre d’Exteriors a qui no es veu en tres dies, malgrat que moltes de les víctimes dels atemptats són de nacionalitat estrangera. Una Casa Reial molt preocupada per fer-se fotos als hospitals, com ha denunciat algun mitjà. I molts altres exemples d’un estat agafat a contrapeu, que reacciona tard i malament… excepte quan es tracta de fer-se la foto, aleshores sí que saben on posar-se i a qui enquadrar.

En definitiva, la tragèdia terrorista ha fet aflorar un país que s’ha demostrat a sí mateix que està preparat per actuar com un estat, i un estat ple d’arrogància que ens ha demostrat, un cop més que, a l’hora de la veritat, no ens és útil. Qui es pregunti com serà una Catalunya independent, que repassi el que entre tots hem fet aquests dies difícils.