Del 17 al 19 de setembre, una delegació d’eurodiputats de l’Aliança Lliure Europea hem estat al Líban, el país del món que, en termes relatius, acull més refugiats. Tot i que les estadístiques oficials no són del tot fiables (el darrer cens oficial de població data de l’any 1932), i malgrat que el govern libanès el 2015 va prohibir a l’ACNUR registrar més refugiats, es calcula que al país dels cedres hi ha un milió i mig de refugiats sirians, sobre una població total de 6 milions -als quals cal afegir-hi uns 230.000 refugiats palestins repartits en 12 camps per tot el país, des de fa 70 anys. Un xoc demogràfic i social en tota regla en un país amb una densitat de població molt alta i que, refugiats a banda, pateix desigualtats socials molt acusades, amb una part important de població “autòctona” sota el llindar de pobresa, amb dèficits estructurals en la provisió de serveis essencials com l’electricitat i l’aigua, la recollida i el tractament de les deixalles o el transport públic, i amb un dels endeutaments públics més elevats del món. Tot plegat, en un dels sistemes polítics més oberts però també més complexes del Pròxim Orient, amb un delicat equilibri entre 18 confessions religioses (principalment cristians maronites, musulmans sunnites i musulmans xiïtes, i que l’última vegada que va saltar pels aires va causar 15 anys de guerra civil i 120.000 morts) i tauler d’un joc d’interessos contraposats de les principals potències de la regió.

Després de reunir-nos amb agències internacionals, ONGs locals i internacionals i membres del govern (inclòs el Primer Ministre Hariri) ens urgeix refer la imatge prèvia del Líban com a “país que acull”. Per evitar que es repeteixi l’experiència amb els refugiats palestins (que fa 70 anys que es troben al Líban, esperant algun dia poder fer efectiu el seu dret al retorn d’allà on van ser expulsats), però també per evitar que el ressentiment de la població d’acollida cap a la refugiada pogués afegir un altre element d’inestabilitat social al país, el govern libanès va optar des del principi de la crisi al 2011 per no posar les coses fàcils als veïns sirians que es veien obligats a fugir de la guerra. No existeix de fet cap sistema estructurat d’asil ni cap política d’integració al país d’acollida. El govern “tolera” la seva estada al Líban, però vol que sigui el més temporal possible. Alguns de fet ja voldrien que els refugiats emprenguessin el retorn, fins i tot abans de la fi de la guerra i de l’inici de la reconstrucció a Síria.

Així, al país no existeix cap campament oficial ni amb suport governamental per a refugiats sirians. Els campaments existeixen, dispersos aquí i allà arreu del país, però són campaments informals i precaris, barraques situades en terrenys privats (per l’ús dels quals els refugiats han de pagar un lloguer), espais on ni el govern ni els serveis més bàsics amb prou feines arriben. En altres casos, els refugiats malviuen a les ciutats, lluitant per la supervivència (el 76% en condicions d’extrema pobresa) i passant tan desapercebuts com poden. Els refugiats sirians, tret de determinats àmbits molt concrets, no tenen dret a treballar al Líban (l’economia submergida i els mercats informals desborden en part aquesta prohibició) ni dret a la propietat. Proliferen el treball infantil i tot tipus d’abusos en una població refugiada que és majoritàriament infantil i femenina. En alguns llocs s’han arribat a imposar tocs de queda només per als refugiats.

En aquestes condicions, la majoria de refugiats sobreviuen amb l’ajut de les agències internacionals i l’encomiable tasca sobre el terreny que fan les ONGs, especialment els àmbits de l’educació, la salut i la igualtat de gènere. ONGs que gairebé fan miracles. Associacions que vetllen pels drets humans, i els drets dels infants, entre els quals el de l’educació. Sense elles la situació seria encara molt pitjor. Sense associacions com Ana Aqra (“jo llegeixo”) els nens i nenes sirianes difícilment tindrien una escola on anar. Una educació per rebre. Un món del qual sentir-se’n part. La directora ens explica com un dels alumnes, que per edat havia de deixar les seves instal·lacions, rondant per l’escola abans de marxar li va dir: “Faig fotos amb els ulls, perquè no vull oblidar el que he viscut aquí”.

La paraula “acollida”, aplicada als refugiats palestins, també queda feta miques. La visita al campament de Shatila, dins de Beirut, és colpidora. En 0,4 kms quadrats s’hi amunteguen milers de palestins de tercera generació, i ara també molts palestins procedents de Síria, en condicions de vida indignes. Un autèntic ghetto dins d’una ciutat que, a pocs kms de Shatila, es permet tenir un centre magníficament renovat i ple de botigues de luxe molt buides. Shatila però són carrers minúsculs que no són ni carrers, olors fortes, calor asfixiant. L’aire, com l’esperança, no corre en aquest laberint que no hauria d’existir. Cap espai públic en condicions. Alçar la mirada es veure una munió de cables que entren i surten dels precaris habitatges, i que deixen entreveure molt poc de cel. Visitem l’escola i el centre de salut. Espais gestionats per l’agencia de Nacions Unides UNRWA i plens de banderes europees (perquè Europa -la UE i els estats membre-, malgrat tot, són els principals donants d’ajuda oficial al desenvolupament). Però tot això, que és l’únic realment humanitari que hi ha a Shatila, també està en perill. Perquè Trump ha decidit retirar els fons a UNRWA, posant en entredit la continuïtat de 70 anys d’ajut als 700.000 refugiats palestins que viuen en camps del Líban, Síria, Jordània, Gaza i Cisjordània perquè un dia van ser desallotjats de casa seva a punta de fusell. Pares i mares dels alumnes, doctors i pacients al centre de salut, els líders comunitaris (aquí, també, representant diferents faccions palestines) ens imploren que des d’Europa evitem la fi d’UNRWA, és a dir la fi de les seves poques esperances.

Certament el Líban es un país interessantíssim, tan petit com complex i divers. Certament 1,5 milions de refugiats no deixen de ser molta gent en un país amb reptes enormes i que al capdavall només esta al mig del rànking que classifica els països segons el seu desenvolupament humà. Certament que el Líban, a diferència d’altres països, va decidir no tancar les fronteres. Certament que aquesta Europa que ha gestionat tan malament la crisi dels refugiats, i on actituds i governs amb components xenòfobs estan en auge, no està en condicions de donar lliçons a ningú. Certament que el refugi, idealment, hauria de ser una opció temporal. Però un país d’acollida hauria de ser una altra cosa. Un país d’acollida, amb l’ajuda eficaç d’una comunitat internacional més compromesa i més responsable, hauria de prioritzar la dignitat humana per a tothom. I en això, aquesta Europa que ha decidit segellar les seves fronteres, i que canvia diners a canvi de que els refugiats se’ls quedin uns altres, hi té una responsabilitat especial.