No em diguis què és el que valores; ensenya’m els teus pressupostos i jo et diré què valores realment”. Aquesta frase, que fou verbalitzada per Joe Biden, Vicepresident del Govern de Barack Obama, reflecteix ben clarament la necessitat de veure un pressupost no com un simple conjunt de xifres i partides, sinó com un instrument per dur a terme un determinat projecte polític amb preferències que afecten directament a la vida dels ciutadans.

El marc financer plurianual post-2020, que estem debatent al Parlament Europeu i que aquest divendres començaran a debatre els caps de govern dels estats membre, marcarà de forma decisiva les línies d’acció política de la Unió Europea, i els marges d’aquesta acció, fins previsiblement l’any 2027.

Tanmateix, a les portes d’un debat que ens ocuparà els propers mesos, em sorgeix el dubte si de nou estem posant el carro davant dels bous. Si el pressupost, com hem dit, reflecteix un projecte polític, aquesta UE, que té pànic a reformar els tractats, que fracassa en la gestió dels fluxos migratoris i els refugiats, o que utilitza una evident doble moral en matèria de drets fonamentals i democràcia, té clar quin és el seu projecte polític? Malgrat els esforços de la Comissió Europea amb el seu llibre blanc i la resta de documents sobre el futur d’Europa, hi ha hagut un debat prou obert i franc sobre què volem que esdevingui la UE en els propers anys? O, com gairebé sempre, s’acabarà decidint tot en els despatxos del Consell de la UE? Ens movem per inèrcia, responent tard i malament a crisis sobrevingudes o bé avancem seguint un pla acordat?

Sigui com sigui, la realitat es que l´actual marc pressupostari no reflecteix un compromís polític clar amb una Europa més integrada i més solidaria entre persones, entre territoris i amb el món. Perquè amb el volum dels pressupostos actuals, que representa l´1% de la suma del PIB de tots els estats membre i el 2% del total de la despesa pública que es produeix a la UE, és impossible desplegar un projecte polític ambiciós. Tot i l’augment pel que fa al nombre i a la complexitat dels reptes que ha d’afrontar Europa, la tendència dels darrers anys ha sigut reduir el pressupost europeu. Per a més inri, ara tenim el perill real que alguns estats vulguin aprofitar el Brexit per a seguir retallant aquest pressupost.

I tanmateix és més necessari que mai assolir els repte -i dedicar-hi els recursos necessaris- que significa el desplegament d’un model europeu de desenvolupament sostenible. Desenvolupament sostenible significa, per exemple, fer front al preocupant augment de les desigualtats dins del mateix continent. El pressupost cal que sigui una eina d’inversió que tingui com a objectiu l’enfortiment de la cohesió econòmica, social i territorial, que és la base de tot desenvolupament sostenible. Hem d’aprovar un marc financer que ajudi a cohesionar i a cosir Europa, prioritzant aquelles regions més necessitades però també tenint en comptes les moltes situacions d’exclusió i precarietat que es donen fins i tot als territoris més rics. La solidaritat, interna i externa, entre territoris, persones i generacions, ha de ser la clau de volta de la UE a la qual aspirem.

Desenvolupament sostenible implica, també, desenganxar el model econòmic dels elements i les pautes mes nocives per a l´entorn i la salut. En aquest sentit, és essencial que uns nous pressupostos aportin a les institucions europees els instruments necessaris per lluitar contra el canvi climàtic i accelerar la transició energètica. L’any 2015, a París, tots els estats membre i la Unió Europea van entomar l’ambiciós compromís de reduir la temperatura global fins a 2º, reduir les emissions de gasos hivernacle i promoure la resiliència climàtica. Uns anys abans, Barroso ja havia proposat que un 20% dels pressupostos havien d’anar destinats a polítiques que lluitessin contra el canvi climàtic. Malauradament, el Tribunal de Comptes Europeu ha advertit que hi ha un risc greu que l’objectiu del 20% no es compleixi si no s’incrementen els esforços per part de les institucions. Per això, el nou marc financer ha de ser ambiciós en aquest aspecte i marcar-se el 30% com a punt de partida.

Un altre dels grans dilemes que, durant els darrers anys, ha monopolitzat en gran part l’agenda política europea ha sigut la crisi dels refugiats i, per tant, la immigració. Un nou marc financer ha d’incloure, sense dubte, recursos per a una política proactiva d’immigració i integració que doni resposta a aquest drama humanitari que està tenint lloc a les nostres fronteres. A més, la UE s’esforça en externalitzar aquesta problemàtica contenint-la a les seves portes o bé en països veïns de la UE, reforçant el control de les pròpies fronteres i, en el pitjor dels casos, aixecant murs a l’estil Trump. El pressupost ha de ser capaç de dedicar recursos a una gestió intel·ligent dels corrents migratoris, fent-los legals i segurs.

A la vegada, observo amb preocupació com s’utilitza el discurs de la “pressió migratòria” i la inestabilitat dels països veïns per fer veure la necessitat de desenvolupar una política europea de seguretat i defensa que inverteixi en la recerca i el desenvolupament de la industria militar. Tots els recursos que gastem en el desenvolupament de la defensa europea es deixaran d’invertir en altres àmbits que tenen una incidència molt mes clara, real i quotidiana en la seguretat humana dels 500 milions de ciutadans de la UE.

Finalment, per tal de poder fer realitat un projecte més ambiciós i solidari per a Europa és necessari no nomes replantejar la quantitat i l’estructura dels ingressos, sinó també de la despesa, tot evitant que el pressupost de la Unió Europea no depengui principalment, com passa ara en un 70%, de les aportacions dels estats. Cal plantejar-nos ingressos propis de la UE que donin independència a les institucions europees respecte dels estats i que vagin alineats amb l’assoliment dels objectius polítics plantejats. Uns ingressos que poden venir, per exemple, via la reforma de l´lVA, una part major de la recaptació del qual hauria de sufragar el pressupostos europeus; o via lees taxacions complementaries relacionades amb determinades transaccions financeres transnacionals; o bé via la petjada ecològica que deixen determinats fluxos comercials. Només així podrem aportar una dosi de coherència a l’acció política i al finançament de les institucions europees.