Malauradament, la Unió Europea s’està desacreditant a marxes forçades davant d’una part molt important de la societat catalana. La seva resposta al procés que estem vivint a Catalunya, avalant vergonyosament el camí de la repressió policial, política i judicial escollit per Rajoy i els seus còmplices, està allunyant encara més la gent d’unes institucions que ja eren percebudes com a excessivament fredes i distants.

A més, alguns líders d’aquestes institucions fan veritables mèrits per reforçar aquest distanciament. Un dels que més s’hi esforça és el Vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans. Si l’holandès va afirmar en un pseudo-debat que vàrem tenir al plenari d’Estrasbug pocs dies després dels fets del primer d’octubre, que per preservar l’estat de dret a vegades és necessari l’ús de la violència, la mà dreta de Juncker i comissari responsable, entre d’altres, de la carta de drets fonamentals (!) declarava fa tot just dues setmanes en el Comitè de les Regions que “la Unió Europea no pot ser utilitzada per resoldre problemes nacionals” i tancava un cop més files amb les decisions autoritàries preses pel Govern central i el poder judicial espanyol. Aquestes declaracions buiden de contingut polític les institucions europees i representen un xec en blanc al poder dels estats a l’hora de tractar problemes interns (o potser hauríem de dir a “alguns estats”, perquè la doble moral de la Comissió europea a l’hora d’adreçar situacions a Polònia, Hongria, Romania o Espanya és ben evident). Obren la porta a què conductes autoritàries com les que estem contemplant a l’estat espanyol, es puguin repetir i fins i tot normalitzar perquè Timmermans deixa clar que, per sobre de les estructures estatals, no hi ha ningú disposat a vetllar pels drets i les llibertats dels ciutadans. A ells que no els busquin, vénen a dir.

Paral·lelament, tímides passes endavant vers una Europa més política són torpedinades per les pròpies institucions. Per exemple, el vet d’aquesta setmana a les llistes transnacionals per part d’una majoria del ple del Parlament Europeu. El fet de tenir la possibilitat de votar, en les pròximes eleccions de l’any 2019, a unes llistes que sobrepassessin els marcs estatals seria un pas important pel que fa al reforç de la dimensió supraestatal de la Unió Europea. I és que si realment creiem en el projecte europeu, és bo que es reconegui l’existència d’un demos europeu no lligat de mans i peus als interessos estatals, els quals són, massa sovint, una llosa per l’avenç d’Europa. Amb l’aprovació de les llistes transnacionals, el poble europeu, reconegut com a tal, tindria plena capacitat de poder votar en clau continental i, per tant, votar a programes que representessin interessos i preferències transfrontereres que afecten el conjunt de la Unió Europea. I és que si el TTIP, el CETA, les polítiques migratòries, la lluita contra l’evasió i l’el·lusió fiscal, els refugiats o l’amenaça terrorista s’han convertit en debats europeus, perquè hem d’obligar a l’elector a votar només llistes d’àmbit estatal?

Aquesta UE, atenallada per uns estats que es resisteixen a cedir poder i a perdre el control de les institucions, va la deriva. Però cal lliurar la batalla i no renunciar mai a construir una alternativa europea que retorni aquest projecte a la fidelitat dels seus principis fundacionals. Les eleccions europees de l’any 2019 s’acosten i és a les nostres mans convertir-les en un punt d’inflexió que freni l’actual deriva de la Unió Europea i restableixi l’ambició d’una Europa política que compleixi, i faci complir, els valors fonamentals.