Els dies 19 i 20 de desembre vaig participar a Ankara a la 78a reunió de la comissió parlamentària conjunta UE – Turquia. Era la primera vegada en tres anys que aquest organisme de cooperació parlamentària, format de manera paritària per eurodiputats i membres del parlament turc, es reunia a Turquia. També era la primera vegada que ho feia des de l’intent de cop d’estat de 2016. Un atac contra la democràcia i una experiència traumàtica pel poble turc que va ser durament condemnat des d’Europa. Ara bé, l’intent de cop d’estat ha servit de pretext per dur a terme una purga massiva de membres dels aparells de l’estat, amb desenes de milers de professors, jutges, militars, funcionaris dels ministeris… acomiadats dels seus llocs de treball, acusats de formar part o simpatitzar amb el moviment del clergue Fethullah Gülen, a qui Erdogan fa responsable del cop d’estat. Durant els dos anys que ha durat l’estat d’emergència, s’han comès vulneracions sistemàtiques dels drets humans i de les llibertats fonamentals. L’estat d’emergència es va aixecar el juliol passat, però Erdogan, que gaudeix d’un poder gairebé il·limitat després de la reforma constitucional que va convertir el sistema politic turc en fortament presidencialista, sense els “checks and balances” necessaris per a qualsevol democràcia, està avui consolidant alguns dels retrocessos amparats en els decrets d’emergència, incorporant-los en la legislació ordinària.

Durant els debats de la trobada a Ankara es reprodueix, amb comptades excepcions, el següent esquema. Els diputats turcs retreuen a la UE dues coses: 1) poca empatia alhora d’entendre les dificultats que Turquia ha afrontat els darrers temps, relacionades amb les amenaces i atacs terroristes (els gulenistes -n’han comptat 400.000!-, etiquetats com a terroristes sense contemplacions, però també el PKK kurd i l’islamisme radical). Unes dificultats agreujades pels més de tres milions i mig de refugiats procedents de Síria i que, a través del vergonyós acord migratori amb la UE, es troben “continguts” dins de Turquia; i 2) els obstacles a l’interminable procés d’adhesió de Turquia a la UE, adduint que no hi ha cap voluntat real per part de la UE d’acabar acceptant aquest país majoritàriament musulmà com a membre de ple dret. Des de la part europea, critiquem la deriva clarament autoritària del país i la clara vulneració de drets humans, que ni volem ni podem justificar per raons de seguretat interna i externa.

Certament, qualsevol aprofundiment de la relació entre les dues parts -ja sigui modernitzant la unió duanera, avançant cap a la liberalització de visats o reprenent les negociacions d’una adhesió que ara es troba del tot congelada- ha de comportar canvis evidents pel que fa al respecte als drets fonamentals, a la democràcia i a l’estat de dret. Un país que té el rècord mundial de periodistes empresonats, on el 99% dels mitjans de comunicacio són pro-governamentals i sistemàticament silencien l’oposició (Turquia ocupa la posició 157 sobre 180 en el rànking mundial sobre la llibertat de premsa), on comentaris a les xarxes socials poden comportar penes de presó, on la societat civil s’està quedant sense espai i sense llibertat, on hi ha 12.000 persones investigades i/o sentenciades pel “crim” d’haver insultat al president… és obvi que no pot formar part d’un espai de democràcia i llibertats com és -i hauria de ser molt més- la Unió Europea.

Però alguns tampoc volem obviar que els autèntics demòcrates a Turquia, els defensors dels drets humans i les llibertats, que estan patint l’autoritarisme d’Erdogan, són els primers a demanar-nos que no tallem en sec la perspectiva d’adhesió a la UE, perquè és la darrera esperança que els queda per, algun dia, obrir i democratitzar definitivament el país. Al capdavall, Erdogan va guanyar el referèndum constutucional pels pèls, i el seu partit no va aconseguir la majoria absoluta al Parlament. És doncs per aquest 40% llarg de Turquia que no es Erdoganista ni nacionalista extrem, que des de la UE hem d’exprimir al màxim la condicionalitat, és a dir, la capacitat d’incentivar reformes democràtiques a Turquia en retorn a una relació econòmica, politica i de seguretat més estreta amb la UE.

“Sé que teniu un Osman Kavala català”

Més enllà de la reunió oficial del comitè parlamentari conjunt, els tres diputats del grup Verds/ALE aprofitem la breu estada a Turquia per trobar-nos amb defensors dels drets humans, membres del partit opositor pro-kurd HDP i especialistes en la complexa qüestió kurda, dirigents del partit verd també perseguits per la justícia, l’associació Anadolu Kültür i membres del col·lectiu “Academics for peace”. Aquests darrers representen els 529 professors acomiadats i amb processos judicials en marxa per haver signat l’any 2016 un manifest on demanaven la pau i la fi del atacs de l’exèrcit turc a les províncies kurdes. Per signar aquest manifest, són acusats de fer propaganda a favor d’una organització terrorista. Alguns tenen ja sentències de presó. El dia en què un d’ells és jutjat, ens solidaritzem amb ells i ens manifestem amb un grup d’acadèmics, degudament acompanyats i gravats per policies de paisà, davant dels jutjats d’Istambul.

El vespre anterior ens havíem reunit amb l’associació cultural Anadolou. El seu líder i mecenes, Osman Kavala, porta 425 dies en presó preventiva, sense judici. Se l’acusa d’haver finançat les protestes socials de Gezi de 2013 (l’espurna de les quals va ser la voluntat ciutadana de voler salvar el parc de Gezi a Taksim, on hi havia d’anar un centre comercial) i d’haver intentat subvertir l’ordre constitucional amb l’ús de la força i violència (delicte semblant al de rebel·lió i sedició). Durant la reunió, comento que aquest cas té extraordinaris paral·lelismes amb el cas d’un dels nostres presos politics, en Jordi Cuixart. La resposta del nostre interlocutor no pot ser més clarificadora: “Si, sé que teniu el vostre Osman Kavala català”. De fet, en Jordi i l’Osman s’han estat intercanviant cartes des de la presó, mentre ambdós, liders de la societat civil i activistes en favor de la democràcia i els drets humans, esperen ser jutjats per uns delictes inventats després d’una instrucció plena d’irregularitats. Sempre he dit que és un error fer una comparació genèrica entre Espanya i Turquia. Perquè a Turquia la vulneració de drets fonamentals, i l’estat permanent de por i amenaça, és d’un abast molt més demolidor que a l’estat espanyol. Però en determinades situacions i actituds concretes Espanya imita la via turca. El cas del Jordi Cuixart turc, o de l’Osman Kavala català, n’és un clar i malaurat exemple.