Fa un dia fred però clar al sud de la Comunitat Autònoma de Madrid. Després d’un trajecte de 50 minuts creuant un paisatge àrid i dur des de l’aeroport de Barajas, divisem al fons de l’altiplà castellà la presó d’Estremera. Si una presó és freda, una presó al mig del no res és desoladora.

A tocar de la rotonda per on s’agafa el darrer trencall cap al centre penitenciari, sobre l’asfalt, algú s’ha pres la molèstia de dibuixar-hi un “Cataluña es España”. Com Estremera. Igual.

Mig quilòmetre més enllà, ens topem amb els límits de la presó. Com ja ens temíem, no passarem d’aquí en tot el dia.

Abans que arribin, però, la resta d’eurodiputats, participem en un dels actes de campanya més fugaç i vergonyant que segurament haurem fet mai. Vergonyant, perquè és una vergonya que un partit polític democràtic hagi d’acostar-se als murs d’una presó per poder estar el màxim d’a prop possible del seu líder i candidat, que injustament es troba dins dels murs. I fugaç, perquè ens veiem increpats per un grupuscle d’extrema-dreta que, amb uns arguments molt refinats i sòlids (com ara que som uns terroristes, tot un clàssic del nacionalisme radical espanyol), ens intenten convèncer molt amablement que ens quedem a Espanya. Nosaltres, a la nostra. No perdem ni un segon amb els ultres ni tampoc amb un curiós personatge que des d’un altaveu macarrònic ens va punxant hits de la cançó espanyola més patriòtica. Per tot plegat, l’escena és digna de qualsevol pel·lícula dels anys 50 que reflectís, volent-ho o no, l’Espanya negra i profunda.

Al cap de poca estona, i després que els candidats d’Esquerra Republicana hagin reprès el camí de tornada a casa, arriba la resta de comitiva europea. Som set eurodiputats de quatre grups polítics diferents que formem part de la recent creada Plataforma de diàleg Catalunya-Unió Europea i que, des de fa pràcticament un mes, intentem obtenir de les autoritats penitenciàries el permís per visitar els quatre presos polítics catalans, l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn a Estremera, i en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez a Soto del Real.

Malgrat que els presos hagin cursat la petició més d’una vegada i que l’hagin complementat amb les dades nostres que ens han anat demanant (tant rellevants i decisives com els noms dels nostres pares i mares), i malgrat les sis trucades fetes des de la meva oficina parlamentària i per mi mateix al Secretario General de Instituciones Penitenciarias (cap d’elles retornada), ens plantem a Estremera sense l’autorització de l’autoritat competent. Tanmateix, fem el darrer intent sobre el terreny. L’advocada que ens acompanya demana a la caseta d’entrada autorització per la visita, o al seu defecte, una entrevista amb el director de la presó. No a tot. No? Per què no? Perquè no podrà ser.

Davant l’enèssima negativa, denunciem davant la premsa nacional, estatal i internacional congregada a les portes d’Estremera el bloqueig de les autoritats espanyoles. Mentre en altres estats membres les visites de càrrecs electes europeus a les presons són molt més àgils i molt menys burocràtiques, les autoritats penitenciàries espanyoles han optat per dispensar-nos un tracte diferent, fent-nos passar amb raons, davant de l’astorament dels companys eurodiputats d’altres països (el nostre, d’astorament, és més relatiu, que aquí ja ens coneixem). Spain is different, també en això.

Després de dinar un entrepà allà mateix i a peu dret (no fos cas que l’anhelada autorització acabés arribant a l’hora de l’àpat), decidim plegar veles i enfilar el camí de tornada cap a la capital de tot. Darrere nostre la lletja silueta de la presó. Amb l’Oriol i en Quim a dins. I a la tanca del recinte, la pancarta dels ultres que ells mateixos han penjat i que ningú, durant hores, s’ha dignat a treure, malgrat la nostra petició. “España no se rinde”, proclama la pancarta. La democràcia i la llibertat tampoc.