Hi ha vitrines que no tenen espai per a més premis. Líders europeus com el President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker; el President del Consell Europeu, Donald Tusk; o el President del Parlament Europeu, Antonio Tajani, hauran d’encarregar més mobles per posar-hi al damunt tota la condecoració espanyola que han anat acumulant durant els darrers mesos, vés a saber si a causa dels serveis prestats.

Només vint dies després que la Policía Nacional i la Guardia Civil actuessin de forma salvatge contra votants pacífics que defensaven passivament col·legis electorals, urnes i vots, el trident Juncker, Tusk i Tajani va desplaçar-se fins a Oviedo per recollir cofoiament el premi Princesa de Asturias de la Concordia. Precisament, el varen recollir de mans d’aquell rei que feia uns dies no havia estat per “concòrdies” i havia fet el hooligan per televisió, avalant la vulneració dels drets democràtics d’una part important de la seva ciutadania i la violència exercida contra ells.

Poc després, per si l’ensabonada no hagués sigut suficient, el 9 de novembre, el luxemburguès que diu que no vol una UE amb 60 estats (que encara no sé on els ha vist) va tornar a l’Estat espanyol, aquesta vegada per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Salamanca, amb més aplaudiments i copets a l’espatlla de les màximes autoritats espanyoles, encantades un cop més que per les seves orelles hagués entrat exactament el discurs que volien sentir. El passat 11 d’abril, Tajani va viatjar a Madrid per rebre el Premio Nueva Economía Fórum davant de la plana major d’un l’Estat membre que fa passes enrere de gegant en qualitat democràtica i, per acabar amb aquesta llarga llista de condecoracions, Tajani ha tornat avui mateix a Espanya, concretament al Monasteri de Yuste, per rebre el XII Premio Carlos V. Sobtat interès el de les autoritats (i algunes entitats) espanyoles per guardonar els líders desorientats d’una UE desorientada.

Amb aquestes credencials, amb els líders de les màximes institucions de la UE rebent premis mentre avalen l’estratègia repressiva i autoritària de Rajoy i els seus còmplices, costa molt poc desistir en la defensa de la UE. Si les institucions que han de preservar els valors fundacionals de la UE i els drets fonamentals de la ciutadania no són capaces de fer la més mínima crítica a un dels seus Estats membre, i a exigir-li un canvi de rumb quan entra en una deriva antidemocràtica i posa en entredit drets civils i llibertats (a no ser que et diguis Polònia i estiguis governat per un partit que no està afiliat dins el Partit Popular Europeu, el partit del trident), aleshores és fàcil preguntar-se de què ens ha de servir a nosaltres, els catalans, aquesta UE.

Tanmateix, seria un error deixar la defensa d’Europa (d’una Europa molt diferent de la que tenim, és clar) en mans dels que, per incompetència o per interès, la volen afeblir, negant-li qualsevol pes polític i cap capacitat practica per vetllar pel respecte escrupolós als drets fonamentals. Per molt indignats que estiguem amb l’actual direcció europea (una direcció diguem-ne deambulatòria), no hem de retrocedir ni un mil·límetre en la defensa d’una Europa justa i democràtica. No podem permetre que aquells que justifiquen la repressió i la violència ho facin embolcallats amb la bandera europea perquè, senzillament, aquesta bandera no representa el que ells estan fent o avalant.

Més enllà de l’Europa oficial, d’aquesta Europa de doble moral que dóna lliçons de democràcia a tot el món però que, quan es tracta de problemes de democràcia a casa, gira la mirada cap a un altre costat… Més enllà d’això, hi ha una Europa que encara defensa els valors amb els quals els pares fundadors, amb encert visionari, van començar a fer rodar aquest projecte. És l’Europa que, com nosaltres, es va escandalitzar amb la violència de l’1 d’octubre (la que realment va existir, no la que s’inventen -sense èxit a l’Europa no espanyola- en Llarena i els informes policials); l’Europa que s’avergonyeix que dins la UE hi hagi presos polítics i exiliats; la que creu que el principal objectiu de la UE no és protegir els estats i els seus interessos, sinó la democràcia i els drets fonamentals. La que entén, com nosaltres, que Europa se la juga amb Catalunya perquè es dóna la doble circumstància que, per una banda, és en aquest racó d’Europa on els valors europeus estan en joc, i per altra, és aquest racó d’Europa el que, amb la seva revolta democràtica i de base popular i cívica (que res té a veure amb els populismes nacionalistes que ressorgeixen amb força), ofereix una oportunitat de regeneració a l’Europa anquilosada dels Juncker, Tajani i Tusk.

Aquesta Europa existeix en moltes opinions públiques, en molts europeus sense càrrec representatiu que ens expressen de maneres molt diverses la seva solidaritat, en els eurodiputats que s’han implicat en la Plataforma de Diàleg Catalunya-UE, etc. Les seves veus poden passar desapercebudes, fins i tot quedar ofegades per una cantarella oficial que és tan forta en la seva ressonància com dèbil en la seva argumentació. Però seria injust obviar-les. Hi són, i de fet ells són la nostra Europa. Avui que és el dia d’Europa és pertinent reivindicar-los i agrair-los que ells, amb la seva dignitat democràtica, no formin part de la deriva de l’Europa que tenim.