Entrar al Pazo de Meirás, la residència d’estiu del dictador Francisco Franco, és fer un desagradable salt en el temps. És el que vàrem decidir fer un grup d’eurodiputats el passat 4 de maig. Visitàvem aquesta mena de parc temàtic del franquisme – visites guiades amb cita prèvia a càrrec de la legalíssima Fundación Francisco Franco- per denunciar que avui encara, a la Unió Europea, es pugui fer impunement apologia de la dictadura feixista. Exemple claríssim que, durant aquella transició que tants s’han encarregat de glorificar, alguna cosa no va acabar d’anar del tot bé i de què, l’Estat espanyol, també en polítiques de memòria, és tristament una excepció europea. El lloc és certament bucòlic i l’edificació imponent però equilibrada. Per fora, ho té tot per ser una residència que inspiri pau i cultura. Només caldria mirar cap a la bonica badia corunyesa per decidir fer alguna cosa positiva per la humanitat. Tanmateix, el primer que un pot veure quan entra en aquest palau és, al final d’una majestuosa escalinata, un immens bust del dictador situat just al davant d’un escut amb aguilot i inscripció Una grande y libre. A mesura que vas passejant la vista per l’immens vestíbul, vas observant quadres i imatges que exalten, sense por al ridícul, la figura del dictador. Una de les parets està atapeïda de calaveres de no sé quin animal, com trofeus de caça. El bon gust no és cosa dels criminals. Tampoc fer res de bo per la humanitat. En una de les estances (només ens deixen visitar la planta baixa), hi ha una enorme i bonica biblioteca on s’hi distingeix una pintura en la qual Franco saluda, braç dret alçat, a les tropes falangistes i mores. Flanquegen el quadre dues reproduccions de canons. Sota el llenç, la inscripció Volverán banderas victoriosas. Una imatge així dins d’una biblioteca és un contrasentit descomunal. La cultura i el feixisme no hi caben a la mateixa habitació. A l’exaltació visual de la figura del dictador s’hi suma l’exaltació que en fa el guia, un membre de la Fundación Francisco Franco (una entitat amb subvencions públiques fins al 2004) que es mostra tens i incòmode durant tota la visita. En cap moment parla de Franco com a dictador sinó que s’hi refereix com el Generalísimo o el Jefe de Estado. Tot i això, ens adverteixen els que poden contrastar, que avui el guia rodanxó està moderant les seves paraules. Tanmateix, en un moment on no té eurodiputats a prop -havíem sortit a atendre la premsa-, no té cap problema per afirmar que Franco “va salvar Espanya de la fam i va convertir-la en la novena potència industrial del món”, o a definir la dona del dictador com una persona “extraordinària, fantàstica, d’una cultura exagerada, sempre pendent dels altres”. La història del Pazo de Meirás és un exemple viu de l’espoli que van practicar Franco i els seus sequaços. Abans que el palau passés a mans de la família Franco, aquest fou propietat de l’escriptora Emilia Pardo Bazán. Posteriorment l’immoble va ser regalat a Franco durant la Guerra Civil espanyola després d’una suposada col·lecta o subscripció popular. En realitat, aquesta col·lecta no va ser res més que una extorsió generalitzada als ajuntaments d’aquella zona de Galícia, promoguda per unes elits que ja s’afanyaven a fer la pilota al sublevat abans que cantés victòria. El dictador va passar, en pocs anys, de tenir molt poc patrimoni a ser ric. Això fou, bàsicament, gràcies a aquests comportaments mafiosos, extorsionadors i corruptes. Així i tot, 43 anys després de la mort del dictador, aquest immoble continua en mans de la família Franco i gestionat per la fundació que fa de manera clara apologia del feixisme. El Pazo hauria de ser entregat immediatament a mans públiques i hauria de ser un lloc de memòria per no deixar que el temps i els pactes de la transició esborrin els crims del franquisme. Per no deixar que se segueixi insultant la memòria de les víctimes. Però hi va haver impunitat i amnistia i, amb ella, franquisme sense Franco i sense judici. Avui, la Francolandia física està a Meirás (la sociològica, a molts més llocs) i el torturador franquista ‘Billy el niño’ cobra puntualment la seva pensió.